L’Antoni tenia fred, aquell octubre del 61 estava resultant més fred de l’habitual i les fulles ocupaven l’ample de l’acera del carrer estret del Barri d’horta. Es va cordar el darrer botó de la seva vella gavardina i va dirigir les seves passes cap al Quimet. Allà en Jaume, propietari del bar, ja l’esperava amb el seu famós entrepà de bull blanc i la seva cervesa. Feia 6 anys que el Jaume regentava aquella cantonada  ben a prop de la Plaça Eivissa que des de feia més de 30 anys era un símbol del barri.

Aquell dia l’Antoni no tenia gana, una cosa li rondava el cap. No sabia com dir-li al Jaume, es coneixen de feia anys i estava convençut que no s’ho prendria gaire bé. Finalment amb la panxa plena i amb un trifàsic davant es va armar de coratge i va buidar el pap: “Escolta amic, deixa el que estàs fent i, si us plau, m’has de prometre que no diràs res fins que acabi de parlar, entesos?”. En Jaume, home de bar, acostumat a escoltar les confidències de més d’un parroquià, es va limitar a assentir amb el cap i amb un simple: “Sóc tot orelles”, el va convidar a parlar. “Doncs mira, ja saps que el meu sogre té un Seat 1400 nou de trinca, que és la nineta dels seus ulls. A vegades la Lola em diu que sembla que l’estimi més a ell que no pas a ella, que és la seva filla. Resulta que aquest cap de setmana els meus sogres marxen a Camprodon a visitar a uns amics, i el cotxe es queda ben solet al pàrquing”. En Jaume va començar a intuir a on volia anar a parar l’Antoni, però va callar i va convidar al seu amic a que seguís amb l’explicació: “Com bé ja saps, aquest dissabte se celebra la cursa de l’Arrabassada, en Felip, el Tresorer de la Penya Motorista de Barcelona, organitza la cursa i m’ha donat una inscripció. He pensat que potser tu i jo podem “agafar” el cotxe del meu sogre i participar-hi, què et sembla?”. En Jaume va mirar de fit a fit a l’Antoni i ell, que era amant dels cotxes, de la velocitat i de l’aventura va tenir un dilema moral ben gran al cervell: un home amb fama de seguir les normes, de no ficar-se en embolics, de no saltar-se cap llei…. va dubtar uns segons, potser deu, però l’adrenalina ja havia guanyat la batalla i sense saber com, es va trobar movent el cap afirmativament.

Dissabte a les dues, l’Albert esperava al Jaume que acabés de donar les ordres oportunes al seu fill perquè es quedés al capdavant del bar. Van enfilar el carrer Campoamor, on les Torres Burgeses a banda i banda del carrer contrastaven amb la pobresa que la postguerra havia deixat a bona part del barri i de la ciutat i es van dirigir cap a l’arrabassada. La cursa constava de gairebé 5 km i acabava a escassos metres de l’abandonat Casino de Barcelona que havia estat un dels símbols del luxe d’una ciutat en plena expansió econòmica a començaments de segle. La cursa començava a les quatre però van arribar una hora abans per tal de poder enllestir els preparatius de la cursa.

Però mai van arribar a poder començar-la? Què va passar?