Per por de ser descoberts, la moto dels dos joves va seguir uns metres més endavant i davant la insistència de la jove, el Miquelet va aturar la moto al voral de la carretera i va apagar el motor.
Malgrat ser ja ben fosc, la companyia de la lluna ajudava a il·luminar tènuement la carretera, el silenci de la nit només era trencat pels lladrucs d’algun gos somnàmbul o l’udol d’un mussol. De sobte, però, uns crits provinents del revolt on havia parat el camió van trencar la pau de la nit a Collserola.
Els següents instants van ser batejats per Sor Adelaide, anys després, com una pel·lícula de terror: Davant dels seus ulls va veure horroritzada com una a una les seves germanes, amigues i confidents de secrets de joventut eren assassinades a sang freda, sense temps a fer-se preguntes (que dies després i anys després les faria, però no trobaria resposta) va sentir com la miliciana que semblava portar la batuta deia als seus companys que hi havia alguna que encara respirava, però que allà ja no els quedava res a fer. El soroll del motor va animar a la jove a córrer cap on estaven les seves amigues, confidents i germanes. No tenia cap noció per poder auxiliar a Sor Otilia que encara es debatia entre aquesta vida i la que la seva fe l’obria de bat a bat. Però com àngels baixats del cel, van aparèixer un matrimoni del voltant alertat pels crits i els trets, encara tenien el davantal posat i les mans plenes de farina, ja que eren els forners de Vallvidrera i en aquelles hores ja preparaven el pa de l’endemà, van agafar com van poder a Sor Otilia i a Sor Ramona que agonitzava i se les van endur cap a l’hospital proper de la creu Roja.
Sor Adelaida no sabia que fer: marxar amb els forners?, enterrar a les seves germanes?, li va venir al cap en Miquelet?, on carai s’havia ficat? Per què havia fugit?, tornaria? aquest darrer pensament la va fer decidir, ben segur que el jove motorista havia anat a demanar ajuda i no tardaria a arribar, per això agraint de tot cor al matrimoni es va quedar a vetllar a les germanes.
La nit anava fent via, la calor donava una treva en aquelles hores i la humitat del bosc començava a filtrar-se al cos de la jove portuguesa. De sobte un altre soroll de camió i el que semblava ser un altre vehicle tornava a trencar la pau i el silenci de l’entorn. L’instint de supervivència i alertada pel que havia passat va fer que Adelaide s’enfilés muntanya amunt i darrere d’un roure amb un tronc prou robust per passar desapercebuda.
No podia creure el que els seus ulls van descobrir, el Miquelet va baixar de la moto que precedia al camió dels milicians que moments abans havien posat fi a la vida de les seves germanes. El silenci de la nit afavoria que la conversa entre ells fos clara i entenedora, va escoltar com la miliciana li deia que no podien deixar testimonis en vida, que ja s’havien encarregat dels dos forners, en Miquelet insistia que la monja que l’havia acompanyat havia d’estar per allà.
Sense temps per pensar, traïda, espantada i confusa, la jove Adelaida va començar a correr Collserola amunt, sense mirar enrere, sabent que allà acabava una etapa de la seva vida que mai hagués cregut que fos tan breu, l’amistat trencada, la confiança malentesa, la pèrdua d’unes referents… Aquell 27 de juliol, mentre l’Adelaida corria per salvar la seva vida, i sense que ella en fos conscient, la guerra que havia de dividir el país, que havia de matar innocents i destruir famílies començava a demostrar la seva cruesa.
Sense rumb, amb el suport desinteressat de la foscor com a gran aliada, no va deixar que els seus perseguidors poguessin descobrir-la. Afavorida per una la infantesa a les faldes de Pico do Areeiro no li va costar gaire guanyar alçada i endinsar-se pels corriols i senders que anaven muntanya amunt…
Anys després un cop acabada la guerra, i quan ja es podia parlar del passat sense por que les parets escoltessin, el patriarca de Can Janer, una masia datada del segle XVI, convertida en restaurant, i situada ben a tocar de l’ermita de Sant Medir, explicava als seus nets i besnets un munt d’històries, entre elles una de les preferides de la petita de la casa, l’Aina, era escoltar com el seu besavi explicava com a principis de la Guerra Civil un cop, a la nit van sentir uns gemecs a prop de l’era entre uns arbres. Era una monja que havia pogut escapolir-se d’un afusellament de tot un grup de companyes. Tenia algunes ferides i va poder explicar que era portuguesa. Dies després, ell va anar a Barcelona al consolat portuguès per explicar-los el que havia passat i va aconseguir que l’anessin a buscar.