Aquell 27 de setembre del 1975 la tardor ja començava a dominar l’ambient a Collserola, als afores de la Torre Bertran a primeres hores del matí, la temperatura ja era ben fresca i les catifes de fulles marrons dominaven el terra de l’entorn.

Com molts matins, l’Alfonso, s’havia escapat de la Casa Hogar, era com un gat, tenia molt clar que el seu refugi, la seva llar era allà, però necessitava sortir, s’asfixiava entre quatre parets i quan la son perdia la batalla , es llevava i fora l’hora que fos s’esmunyia per la porta de la cuina i sortia a recórrer les afores i els boscos de Collserola.

Des de feia més de 10 anys Torre Bertran o també anomenada Finca de les Bones hores (en referència a un gran rellotge situat a la façana principal) era el lloc escollit pel Pare Mauri per acollir a joves provinents de famílies humils i dona’ls la possibilitat de rebre una educació que els pogués donar possibilitats de tenir un futur. La casa acollia 50 interns i internes que juntament amb altres joves que pujaven cada dia des de Cerdanyola o Barcelona feien la Finca la seva escola.

L’Alfonso tenia dotze anys, ja feia onze que la seva família havia arribat amb el “Sevillano” des d’un poblet petit d’Andalusia a la recerca d’una vida millor, però la realitat era que la vida a les barraques del Somorrostro no era la millor per uns marrecs petits, i quan l’Alfonso va fer els 7 anys, la seva família va beneir l’ajuda del Pare Mauri i amb llàgrimes els ulls va acomiadar el seu fill amb l’esperança que rebés les llavors per un futur millor.

Així doncs, el nostre protagonista saludava els primers raigs de sol d’aquell dissabte de setembre. Els caps de setmana eren els dies més fàcils de fugir de les vigilàncies de la senyoreta Mercedes (l’encarregada de “vetllar” que els nens i nenes internes es mantinguessin quiets a les seves habitacions), els dissabtes i els diumenges al no haver escola, les normes eren més laxes i els interins tenien més hores per poder quedar-se dormint, i els adults també aprofitaven per descansar.

El bosc estava tranquil a aquelles hores, el 1975 Collserola no era ni de bon tros tan poblada de ciclistes, runners, senderistes com ho és ara, i rarament l’Alfonso es trobava gent a les hores que ell hi anava. No obstant això, des de la inauguració del Cementiri Nord feia tres anys, el volum de gent i de moviment havia augmentat, el cementiri situat a dos minuts de la Finca, era l’espai ideal per alguns joves interns per fer-hi jocs i curses, evidentment prohibides. No era estrany que alguna de les reprimendes més severes dels mestres de l’escola fora per algunes escapades a altes hores de la mainada a recórrer els passadissos del cementiri.

L’Alfonso li agradava baixa pel sender que conduïa a Can Catà, deixar-se portar per la frescor de la matinada i pel cant reposat dels ocells, la felicitat, si la mestra de literatura li fes definir aquest adjectiu, ell tenia molt clar com fer-ho.

Però de cop i volta els ocells van deixar de piular i uns crits, plens de súpliques, retrets i plors el van fer aturar de cop. El més assenyat hauria estat desfer el camí i tornar-se al refugi i a la pau del llit, però la curiositat d’un adolescent va guanyar la partida al sentit comú, i àgil com era, va enfilar-se a la primera alzina que va veure i els seus ulls van poder presenciar allò que avui que fa gairebé 50 anys encara recorda com si fos ahir i de tant en tant el va despertar a mitjanit en un autèntic malson.

 

Què va presenciar Alfonso que encara avui recorda com si fos ahir?

 

Continuarà