La Teresa ja estava de tornada de tot, als seus gairebé 45 anys, encara que el seu carnet posava aquesta edat, podríem dir que ja n’havia vist de tots colors: quan era una nena, una bomba a escassos metres d’on ella estava jugant amb les seves amigues s’havia endut a la seva mare- El seu pare mai va tornar de la batalla de l’Ebre, la seva infantesa va transcorre a una caseta senzilla i humida del carrer Baix de Mariner del barri d’Horta, tot l’amor que la Guerra Civil liva arrebatar li va intentar donar una àvia. Aquesta bona dona tenia com a única raó de viure després de la mort del marit i la única filla, aquella neta d’ulls tristos i boca petita.
Quan l’àvia va traspassat, la Teresa als seus 16 anys ja estava despatxant calamars frescos i sardines del Cantàbric al mercat d’Horta. Així doncs el tren de la vida de la Teresa va saltar-se les etapes de l’adolescència i la joventut per aturar-se a una vida adulta on la Barcelona dels anys de la Postguerra no deixava gaires oportunitats a nenes orfes de republicans.
La Teresa, en els seus gairebé 30 anys que portava treballant el mercat, no era considerada una persona amb un tarannà social ben remarcat. Sí que de cara a la clientela oferia un somriure permanent, fet que la permetia vendre qualssevol tipus de peix o marisc encara que aquest mostrès un aspecte poc atractiu, però quan es treia el davantal i acabava la seva jornada, rara vegada s’aturava a xerrar amb la dependenta de les olives o els bacallans que tenia a banda i banda de la parada de peixos “La mar salada”, solia marxar a casa on l’esperaven els seus gats com a únics companys de viatge i una estampeta de la Verge de Montserrat signada per l’abad Escarré (Herència, juntament amb la caseta d’Horta i quatre gats que la seva difunta àvia Mercè l’havia deixat).
Aquell hivern del 1974 va ser fred, aixecar-se cada dia a les 6 del matí per remenar llobarros enmig de trossos de gel requeria una energia i un esforç considerable, malgrat tenir les mans i els braços enfundats amb guants, el fred traspassava i aquells sensació de gelor no marxava del cos per moltes hores que passessin. Un dimarts, quan la jornada laboral tocava a la fi, se li va acostar el Manel, propietari del únic bar de la plaça, i tot esverat i un pel burleta li va explicar que la Pepita, una dependenta de la fruiteria “Lola” anava dient que en un indret de Collserola se l’havia aparegut la Verge de Lourdes.
A la Teresa, aquella notícia, com totes les que diariament circulaven pels racons del mercat, en un primer moment no li va fer ni fred ni calor, en un primer moment no li va donar gaire importància, en una societat on la gent creia més amb els miracles que en la ciència, i on els que portaven el sant Crist com a bandera s’havien endut als seus pares, en una guerra cruel i descarnada, la seva religiositat i la seva fe estava molt allunyada de tot allò, només aquella estampeta de la Moreneta que abraçava de tan en tan era el seu únic vincle amb el diví, i si més no, ella la conservaba com un record de l’àvia Mercé i com a símbol d’una catalanitat que s’havia de celebrar en clandestinitat.
El que si la va cridar l’atenció, va ser l’indret on el Manolo, propietari del Bar “El cinquillo” havia dit que s’havia aparegut la Verge: Collserola significava quelcom més que un indret per la Teresa: quan la seva àvia vivia, molt matins de diumenge, i sobretot a la primavera, agafaven el camí que sortia de la vora del parc del Laberint i anaven passejant cap a la Font del gos i altres jornades s’acostaven a la Font de la Marquesa o Font d’en Gras, per després d’haver fet un mos seguir pujant fins arribar a dalt del Forat del vent on podien vislumbrar Barcelona als seus peus. Collserola tenia gust a entrepà de cansalada, olor a ginesta i a farigola, tancava els ulls i veia a la seva àvia somrient i dient que com més s’enfilessin més a prop estarien dels cel, on la seva mare i el seu pare la estaven mirant.
Aquells rumors de les aparicions anaven a més, la Teresa no coneixia de res a la Pepita, només un hola i adéu quan es creuaven pels passadissos del mercat o quan coincidien a les portes d’entrada o sortida, per això, no es decidia a fer el pas i preguntar-li directament per les suposades aparicions, li movia un interés més fruït de la curiositat per saber l’indret exacte on la Pepita afirmava haver vist la Verge que no pas una fe i devoció. Per això, i després de Nadal i cap d’any,a principis de gener finalment es va deixar arrossegar pel fervor popular i va decidir sumar-se a la “peregrinació” de gent del mercat que aquell 11 de gener acompanyarien a la Pepita.
Així doncs, aquell divendres 11 de gener de 1974, un cop tancada la parada del mercat, i acompanyada per la Roser de les Olives i el seu marit fent de taxista obligat, van pujar al cotxe i van dirigir-se cap al bell mig de Collserola per la carretera d’Horta cap a Cerdanyola….
Cinc hores més tard, tot tornant, un silenci tens es respirava al quatre cavalls …. Què havia passat? van ser testimonis d’un episodi de fe? on era ‘indret de collserola? Que s’amagava darrera la dependenta de fruites del mercat?
L’indret on presumptament s’havia aparegut la Verge de Lourdes era ben a prop d’una masia convertida en restaurant anomenada Can Cerdà. Aquesta, estava a tocar de Can Coll i l’accés es podia fer en cotxe o caminant per un bonic camí que sortia de la vora de Can Coll i anava suaument pujant fins al lloc en qüestió.
A l’hora que van arribar la Teresa i la Roser ja hi havia força gent als voltants, el marit d’aquesta, que havia accedit a portar-les, va preferir anar a prendre un cigaló i fumar-se el puro a un bar de Cerdanyola, i van quedar que al cap de dues hores les vindria a recollir.
Hi havia gent de totes les edats i condicions: gent gran que el color negre predominava a les seves vestimentes, gent que amb les dues mans passava el rosari amb gran fervor, gent de mitjana edat que havia aprofitat el bon dia que feia, per passar una tarda amb la seva família i els fills que alegrement jugaven entre la gentada que amb la seva presència trencaven el silenci de la tarda.
Les dues amigues estaven expectants, havien sentit a dir a dues clientes habituals del mercat que en el darrer “missatge” de la Verge, el dia 11 del mes anterior, aquesta comunicà la voluntat de beneir la font de can Cerdà que s’havia de convertir, d’aquesta manera, en miraculosa, de la mateixa manera que ho era la ja famosa de Lourdes a França.
Així doncs, aquella tarda davant de la font, la Teresa va contar pel cap baix unes cent cinquanta persones. Davant d’un silenci només trencat pel suau vent que feia ballar algunes fulles, es va començar a resar el rosari i, abans de la pregària lletànica, la Pepita va caure en èxtasi. Després d’unes primeres paraules en les quals manifestà que la Verge estava contenta. La vident s’aixecà i es va dirigir cap a la font, convidada per la Mare de Déu. I allà al torrent beneí la font. Precisament aquella aigua era la que Pepita l’havia curat de la mobilitat en el braç esquerre feia uns mesos, de cop, la Pepita va demanar a una noia que no devia tenir més de disset anys malalta de meningitis que s’apropés on estava ella, la va mullar amb aigua de la font i de cop i volta la pal·lidesa a la cara de la jove va desaparèixer i uns colors ben alegres van il·luminar el seu rostre, tothom es va posar les mans al cap i no deixaven de cridar al·leluies i glòries i lloances a la Mare de Déu.
Havia estat un miracle? el canvi de la noia havia estat gràcies al contacte amb aquella aigua?, les més de cent persones presents ho tenien ben clar, no podia ser més que una prova irrefutable que la Pepita era la transmissora dels desitjos divins. Tot seguit una munió de persones ja feien cua per poder omplir gots, ampolles i altres estris de l’aigua que sortia d’aquella font.
A poc a poc s’anava fent fosc a Can Cerdà, la gelor de l’hivern ja es feia notar i la gent ja començava a desfilar, La Teresa i la Roser esperaven mortes de fred al costat de la carretera que el seu Xofer particular vingués a buscar-les, el silenci era el protagonista de l’escena entre les dues amigues, cadascuna d’elles en el seu interior buscava paraules per poder expressar allò que havien viscut. Les dues dones eren creients però no pas practicants habituals, ni la Parròquia de Sant Joan d’Horta ni la més llunyana de Sant Antoni de Pàdua a dalt de tot del Passeig Font d’en Fargues eren llocs on es deixessin veure sovint, misses en dies puntuals, enterraments obligats i poca cosa més, però el fervor que havien viscut aquella tarda les tenia ben trasbalsades, per això, quan el quatre cavalls va fer acte de presència i l’escalfor de l’interior del cotxe barrejada amb l’inconfusible Varon Dandy de l’Alfonso les va acollir, les dues dones encara no tenien ni esma ni voluntat per parlar, l’Alfonso que tampoc era una persona que l’art de la conversa estigués al primer lloc de les seves habilitats, va engegar la ràdio i el Carrusel Deportivo va servir de música de fons fins arribar al barri d’Horta.
A partir d’aquell dia i durant força mesos, la Roser acompanyada d’un encuriosit Alfonso van ser habituals de Can Cerdà. El dia 11 de cada mes, s’acostaven per presenciar els èxtasis de la Pepita i omplien ampolletes d’aigua que cada dilluns al matí repartien entre els seus clients i amics, tots dos estaven força meravellats amb aquells esdeveniments ocorreguts al bell mig de Collserola, la seva fe havia experimentat una sobtada fervor, i ara les esglésies ja no eren llocs on només entrar en contades ocasions, sinó que ja eren feligresos habituals de cada diumenge.
Pel que fa a la Teresa, ella era molt més escèptica, no s’acaba de creure del tot aquelles revelacions de la Verge. No negava que la Pepita fos una dona de fe, una persona abnegada que la vida l’havia posat a prova i que la seva fe en Déu i en la Verge havien estat cabdals per tirar endavant, però d’aquí a creure en què la Verge sé l’apareixia i que li donava missatges ja era un altra història.
El que no podia obviar és que cada vegada hi havia més persones del seu entorn que anaven a Can Cerdà, que fins i tot havia sortit a la televisió i el programa Informe Setmanal havia fet un reportatge sobre aquelles aparicions, la Sarita de la parada de bacallà havia sortit i havia estat l’estrella del mercat durant setmanes!
Però a poc a poc, i com a metàfora de la vida, on tot és fugaç, la fervor va anar disminuint, ningú va saber del tot el perquè, tot eren rumors sense gaire base consistent, però la veritat és que un bon dia la Pepita va marxar del mercat, la seva salut ja no era gaire forta, també va deixar d’anar a Can Cerdà i amb ella les aparicions de la Verge es van acabar, la gent continuava anant, però ja no era el mateix, el bisbat de Barcelona va acabar anunciant que aquelles aparicions no eren reconegudes per l’església i malgrat això, la Roser i L’Alfonso juntament amb altres persones van continuar anant, cuidant la font, cuidant l’altar a la Verge de Lourdes que havien aixecat.
La Teresa va continuar venent llenguados i daurades, musclos i petxines i potser entre venda i venda de tant en tant li venia el cap un pensament, una visió d’una tarda radiant de primavera, enmig de la seva estimada Collserola, on tot era pau i tranquil·litat i com una veu serena li deia a cau d’orella que tot aniria bé…