El 18 de juliol de 1936, l’alçament militar va sacsejar la ciutat. Barcelona es va convertir en un niu de tensions, amb milicians de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i altres grups obrers i polítics alçant-se en armes per defensar la ciutat de les forces feixistes. Els carrers, abans plens de vida quotidiana, es van transformar en escenaris de barricades i combats.
Lluny del bullici i la xafogor, a la falda de Collserola, en un indret ben solitari, es trobava la Torre de Can Massó. Situada a la capçalera del torrent de Fondenills, al vessant de Collserola tocant a la Font de la Marquesa, el camí que baixava al parc del Laberint, Can Massó esdevenia un espectador silent dels esdeveniments.
Els propietaris de Can Massó eren una família benestant de joiers de l’Eixample barceloní. La torre modernista, dissenyada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, era un exemple impressionant d’aquest estil arquitectònic. Amb els seus elements decoratius intricats, les finestres d’arc de mig punt, i els mosaics de colors vius, la torre destacava majestuosa entre la vegetació. Les formes orgàniques i les línies corbes de la façana reflectien la inspiració en la natura, característica del modernisme català.
Aquell juliol sufocant, amb un sol abrasador i una calor asfixiant, intensificava la sensació d’angoixa que pesava sobre la ciutat. La xafogor era opressiva, i l’aire, dens i immòbil, semblava amplificar les tensions i la inquietud arreu. Fins i tot a la falda de Collserola, on habitualment es podia gaudir d’una brisa refrescant, la calor era aclaparadora.
L’ Agustí Massó es va veure obligat a tancar la joieria a causa de les tensions creixents a la ciutat i amb la seva dona i un dels fills va buscar refugi a la torre. A més de les tensions, tenia por que els milicians poguessin irrompre al seu negoci, ja que la FAI buscava recursos econòmics.
Quan el dia va donar pas a la nit, la tranquil·litat aparent del camp contrastava amb la turbulència de la ciutat. El silenci de la nit era profund i inquietant, trencat només pel suau murmuri del vent entre les fulles dels arbres i el llunyà udol d’algun animal nocturn. Enmig d’aquella quietud opressiva, qualsevol soroll semblava amplificat, augmentant la sensació de vulnerabilitat i tensió.
L’ Agustí, amb el seu rostre cansat però ferm, mirava la seva dona amb una barreja d’afecte i preocupació. Maria, sempre tan serena i elegant, sentia el pes de la responsabilitat de mantenir la calma davant del seu fill. En Joan, amb la fermesa reflectida als ulls, observava els seus pares, decidit a protegir-los a qualsevol preu.
De cop, es va sentir el soroll de cotxes apropant-se ràpidament. En Joan va obrir la porta tot i la incertesa que es palpava a l’aire. Davant d’ell, dos cotxes negres, plens de milicians armats, es van aturar davant de la casa. Els milicians van baixar dels vehicles amb expressions serioses i amenaces implícites.
—Què voleu? —va preguntar en Joan amb una barreja de preocupació i valentia, intentant mantenir-se ferm malgrat la por que li corbava el ventre.
El cap dels milicians, un home alt i de mirada gèlida, va avançar cap a ell.
—Som de la FAI. Hem rebut informació que aquesta casa té joies i altres béns de valor. Ens els farem servir per a la causa.
Un dubte va trasbalsar l’Agustí: com sabien els milicians que ells tenien joies? Aquell coneixement només el tenien la família i uns pocs amics molt pròxims. Algú els havia traït?
Maria, amb el rostre pàl·lid, però compost, va fer un pas enrere i va deixar pas als milicians, sense dir res. Sabia que resistir-se només empitjoraria la situació.
En Joan, veient com els milicians començaven a entrar, va intentar enfrontar-se a ells, però un dels milicians el va agafar amb força.
—Deixeu-nos en pau! —va cridar en Josep, lluitant contra el seu captor.
Amb una rapidesa freda, el cap dels milicians va fer un gest, i dos homes van agafar en Joan i el van portar cap als cotxes negres. El van ficar dins amb una brutalitat que va ferir més el seu esperit que el seu cos.
—Què feu? Deixeu-lo anar! —va cridar l’Agustí, impotent.
Els milicians van ignorar les súpliques dels pares mentre escorcollaven cada racó de la casa. Després d’uns minuts que van semblar eterns, van trobar les joies amagades en un vell armari. Les van agafar sense miraments, esborrant qualsevol esperança que els quedava als pares.
Quan els milicians finalment van marxar, els cotxes negres s’allunyaven ràpidament, deixant darrere un rastre de pols i desolació. La Maria i l´Agustí es van quedar immòbils, mirant la casa ara desordenada i saquejada.
L’Agustí va caure de genolls, amb ulls plens de llàgrimes d’impotència i ràbia. La Maria, amb les mans tremoloses, es va acostar a ell, agafant-li la mà amb desesperació. Els seus ulls es van trobar, compartint un dolor mut i una comprensió silenciosa de la seva tragèdia.
L’endemà, el fill dels masovers, de Can Massó, que tothom sabia que militava a la FAI va venir a visitar-los per acomiadar-se, perquè marxava al front. Quan l’Agustí el va veure, li va dir desesperat:
— S’han emportat en Joan! Tu que tens contactes fes el que puguis perquè torni!
Però el noi estava més interessat a conèixer el contingut del botí que s’havien endut els milicians que de cap altra cosa. A la cap i a la fi era ell qui els havia dit que la casa era plena de joies i no s’enfiava dels seus companys.
—Què van trobar? —va preguntar, amb una mirada que reflectia més avarícia que compassió.
—Com pots preguntar això? Ens han pres el nostre fill! —va exclamar la Maria, incrèdula i enfadada.
—Tranquils, veurem què es pot fer —va dir el jove amb desinterès, mentre es girava per sortir.
Quan va marxar, la sospita va créixer dins de l’Agustí i la Maria. La desesperació per la desaparició del seu fill eclipsava qualsevol preocupació sobre les joies robades. El silenci esgarrifós de la casa saquejada era un recordatori cruel que en Joan havia estat arrossegat lluny d’ells. La por de no tornar-lo a veure mai més era insuportable.
Dies després, no hi havia rastre de les joies, però sí d’un cadàver que se sumava a la llista de les víctimes d’una guerra cruel i implacable que no feia més que començar. El cos d’en Joan va aparèixer a l’hospital, entre monges, capellans i altres morts inútils i innecessàries, un recordatori tràgic de la brutalitat del conflicte.
Els anys cruels de la guerra van anant passant, aquesta es va emportar moltes vides, entre elles la del matrimoni de joiers que van morir encara amb el pes de la mort del seu fill petit i la incertesa de no saber on eren les joies.
Anys després un altre fet escabrós trenca la tranquil·litat dels voltants de Can Massó: es troba un home mort, d’un tret al cap, a la font de la Marquesa,
Qui serà aquest home?, tindrà alguna cosa a veure amb els fets del 36?, on estan les joies?
Continuarà…