El Palau de les Heures és buit, no hi ha pràcticament ningú, ja fa dos dies que el president Companys i alguns dels seus consellers més acèrrims han marxat fugint de la previsible entrada dels Nacionals a Barcelona. Aquest dijous, 26 de gener de 1939, Barcelona es va despertant, és un dia clar, esplèndid, força fred, però típic del mes de gener, la seva població va llevant-se amb sentiments creuats. En una part de barcelonins són sentiments de por i incertesa davant de la imminent ocupació militar dels rebels. També d’alleujament perquè amb aquesta ocupació s’albira el final de la cruel guerra civil, i certament una bona part de la població sent tristor pel final d’una etapa, la republicana.

Les primeres clarors del dia il·luminen les passes nervioses de l’Ester que passeja pels jardins del Palau de les Heures. Un vent gelat es barreja amb l’olor de cendra i paper cremat, encara fumegen els darrers documents que el president va ordenar cremar per tal que els franquistes no trobin proves que puguin incriminar a cap dels companys republicans que encara queden a la ciutat.
Sempre l’ha agradat molt aquest indret, quan l’any passat en Lluís ( des de fa anys que es coneixen i es permet anomenar-lo així en la intimitat del pensament) es va “refugiar” en aquest Palau. Té una bellesa d’estil francès i renaixentista italià, amb uns espectaculars jardins que van ser construïts a finals del segle XIX per August Font i Carreras, estan dividits en tres terrasses que es recolzen a la falda de la serra de Collserola, on la vegetació creix repartida en parterres, sempre en ordre simètric.
Si alça els ulls pot veure una ciutat que es prepara per agenollar-se davant dels triomfadors de la Guerra que ha separat Espanya els tres darrers anys, una ciutat que ha perdut la llum i l’esplendor dels darrers anys de la república, on ella, “vedette” del Moulin Rouge situat a l’Avinguda Marquès del Duero més coneguda com a Paral·lel, era capaç cada nit de seduir a tots els homes que entressin al local. La guerra, però va trencar les seves expectatives d’un futur gloriós i sort va tenir que un dels majordoms del president Companys, en Miquel Puig, que freqüentava dia sí i dia també els locals d’oci nocturn de la ciutat i que estava fortament enamorat d’ella i de les seves cuixes, va alliberar-la d’una més que segura decadència i la va recomanar com a donzella al servei del president. L’aventura, però, ha durat poc més de tres anys, ara torna a estar sola, igual que quan el 1924 va deixar a 16 anys la seva Lleida natal i va baixar a Barcelona a menjar-se el món. Va arribar tota sola amb una maleta a la mà i ara, després de 9 anys torna a estar sola i amb una maleta plena de pors, frustracions i somnis trencats.
La marxa del president Companys era un fet ben previsible i encara rai que no ho ha fet abans, com tothom l’aconsellava, però ara ella no sap que fer, podia haver demanat al president com a favor personal que la deixés pujar a un dels cotxes que fugen de la ciutat?, potser sí, però no s’ha atrevit, i ara es penedeix, que serà d’ella?, sap que si es queda al Palau, quan entrin els Nacionals la detindran com a col·laboradora dels republicans, hi ha massa fets que la delaten, moltes persones l’han vist i no dubtaran a delatar-la. Però no sap on anar.
Gira el cap per deixar de veure per uns instants la seva ciutat d’adopció i mira Collserola de fit a fit, en l’any i escaig que porta al Palau mai s’ha atrevit a endinsar-se en els seus camins, no ha tingut ni necessitat ni motivació, però ara potser pot ser que siguin el seu refugi, la seva via d’escapatòria.

De cop i volta, per la falda del Tibidabo veu com un exèrcit de més de 5000 homes baixen ben uniformats, sens dubte l’ocupació de Barcelona ja està en marxa. Per les notícies i els diaris que ha anat llegint i escoltant (avantatges de haver de netejar el despatx del president), els membres del batalló que ara s’acosta deuen ser els “Moros” que han estat conquistant les ciutats de Sabadell i Terrassa i ara els toca conquerir la capital catalana. Calcula que no tardaran més de 20 minuts a venir. Tothom sap que aquest Palau ha estat el darrer habitatge del president i serà un dels primers objectius militars, per això ha de prendre una decisió i ben ràpida.
Entra al Palau, ja no queda temps de fer cap maleta, ja no queda temps per fugir, ja no queda temps per res. De cop i volta recorda que els encarregats de la seguretat del president construïren un refugi antiaeri. El refugi disposa de dues entrades, l’una situada al soterrani de l’edifici, i l’altra dissimulada al mig del jardí. En un rampell de lucidesa, corre cap a l’entrada. La construcció, no gaire gran, està formada per un túnel d’un metre i escaig d’amplada per uns dos metres i escaig d’alçada. Al final d’aquesta galeria, se n’obren dues més, l’una a la dreta, que condueix al pou de ventilació, i l’altra a l’esquerra, que du a una petita estança folrada de maó, on allà podia refugiar-se el president i d’on sortia el túnel.
Entra al refugi tot posant una planta al mig de la porta per dissimular-ne l’accés, no sap si funcionarà, tot seguit resta immòbil al fons del refugi tot esperant que els soldats no trobin el refugi i un cop de nit pugui sortir pel jardí sigil·losament ….

El soroll de les botes dels soldats es fa evident quan entren al Palau, els crits de l’exèrcit Navarrés pertanyent a l’exèrcit del nord és ensordidor, crits de Viva España!, es barregen amb cants d’eufòria per la poca resistència trobada. A poc a poc els soldats comencen a regirar el Palau, però és evident que no trobaran res, ja fa dies que no hi ha papers incriminatoris i el personal de servei o bé ha fugit o ràpidament ha fet proclames a favor de l’exèrcit vencedor.

L’Ester espera que no trobin el refugi o bé que cap dels seus excompanys, no pot dir amics, delati que existeix aquest amagatall, però no les té totes. Sap que venen temps de represàlies, temps de saldar deutes, temps de venjances i de rancúnies, temps de “sálvese quien pueda”, el perill és evident i latent, per això no pot parar de moure’s inquieta. Dona voltes i voltes per l’interior del refugi, de cop i volta sent un soroll més fort i que algú comença a cridar, sembla que han descobert el seu amagatall. Mancada de forces es deixa caure i recolza l’esquena en una mena d’armari col·locat al fons de l’estança, unes llàgrimes d’impotència cauen i rodolen per les seves galtes, és massa jove per morir i poc valenta per afrontar l’esdevenir dels fets si la troben allà amagada. De cop i volta l’armari, fruit d’estar ella amb l’esquena recolzada comença a cedir i es mou, s’aixeca tota espantada i veu una petita obertura entre la paret i l’armari, sense temps per reflexionar entra i un túnel fosc es presenta davant seu. Com pot, torna a posar l’armari al seu lloc i s’endinsa a l’interior del passatge obscur, les ganes de fugir d’allà guanyen per molt la partida a la por. Cada metre recorregut és una petita victòria i una conquesta de llibertat, no mira enrere, sap que potser no tardaran gaire a trobar el túnel. Després de 10 minuts de caminar o de córrer, comença a preguntar-se, fins aleshores el seu cervell no ho ha fet, on diantre la portarà aquest túnel, tindrà sortida?, l’estaran esperant al final d’aquest, tres soldats disposat a fer amb ella qualsevol barbaritat?, de cop i volta quan el seu cervell encara està visualitzant diferents finals a la seva història, el túnel s’acaba. Davant seu hi ha una porta, sap que obrir aquesta porta pot ser el principi del final o el principi d’un nou destí, l’obra…

Una mena d’habitació amb dues lliteres a banda i banda, res més, això és el que els ulls de l’Esther, ja acostumats a la penombra, aconsegueixen veure. S’endinsa una mica més i un altre passadís ben fosc s’insinua davant seu, sense temps ni forces per reflexionar, el recorre, no som més de 25 metres mal contats, al final d’aquest, una escala insinua que aquesta, és el pròxim episodi de la seva fugida, les puja…

No entén res, quan acaba de pujar el darrer esglaó, veu que està a dins d’una mena de sitja immensa, l’alçada per arribar a la superfície no és gaire, però requereix concentració per tal de no caure malament i fer-se mal, malgrat que el mal físic és el menor dels problemes en aquest cas. Quan aterra a terra amb una agilitat que fins i tot a ella la sorprèn, mira al seu voltant. Aquesta estança és molt més gran, sembla un magatzem. Està envoltada per moltes sitges gegants que deuen servir per emmagatzemar gra i oli. Busca la sortida i sense gaire esforç la troba. Quina nova sorpresa l’espera?

Quan obre la porta, no pot deixar de posar-se les mans a la cara, després de minuts de foscor, la llum de sol espetega a la seva cara i fa que li costi acostumar-se. Finalment aconsegueix que els seus ulls vegin amb claredat el que l’envolta, no s’ho pot creure, està al costat del Palau de Desvalls, al bell mig del Parc del Laberint. En Companys ho tenia tot previst, havia ideat una via de fugida per si es donava ocasió, a Ell no l’ha fet falta però està clar que per a ella ha estat una benedicció.

El silenci dels jardins només el trenca el so dels ocells que canten aliens a la tragèdia que cau sobre de la capital de la malaguanyada república. L’Ester tampoc té temps de quedar-se contemplant les meravelles d’aquest jardí i el bonic so dels ocells, per això, agafa aire i comença a enfilar el camí que surt dels voltants del Palau, no els coneix gaire, però baixar cap a la ciutat no és una opció, només hi ha una i és fugir i deixar que Collserola engoleixi i la faci “desaparèixer”.

No ha anat molt per aquests paratges, recorda que una mica més amunt hi ha la mina de la Marquesa, una de les tres mines que subministra aigua als jardins dels Palaus. Les altres son  la font del Ferro, que estava prop de la cascada ornamental a l’oest del jardí, i la font del Garrofer, que brollava dins del parc, entre el fals cementiri i el palau. Comença a pujar la muntanya, passa per les runes del Castell Fortí i s’endinsa al torrent d’en Fondanills, un cop arribada a la font, aprofita per beure aigua i descansar una estona.

 A poc a poc reprèn el camí fins a arribar a dalt de la cadena. El Portell de Valldaura la permet albirar per darrer cop la seva ciutat d’adopció, encara es veuen fils de fum al port conseqüència dels darrers bombardejos, sap que no tornarà, l’espera un llarg camí cap a l’exili, un nou començar, un camí en què a poc a poc anirà trobant nous companys de viatge, aquells que fugen per por a no morir avui, però que ningú els diu que no ho faran demà, un camí que té un final incert…  però això ja  forma part d’una altra història, la història dels milers i milers de catalans exiliats per haver perdut la guerra.