En  Pere tenia 9 anys, havia nascut a principis dels 70 i vivia en un barri modest, en un pis petit on convivia amb els seus pares, el seu germà i la seva iaia. 

Als 9 anys i després de moltes proves mèdiques en un Hospital ple de fum de tabac en Pere  el van diagnosticar que era asmàtic i de postres que tenia al·lèrgia a la llet de vaca i els seus components.

En una generació on encara els mestres i els pediatres eren considerats com gent sàvia i influent en les decisions dels progenitors ( no com ara), el pediatra va concloure que la manca de llet podria ser un factor molt negatiu pel desenvolupament físic del Pere, així doncs el Joan i la Mercè, els seus pares, van començar a remoure cel i terra per poder aconseguir trobar un remei que substituís la llet de vaca.  En aquells anys no hi havia l’oferta que ara hom pot trobar a tots els supermercats com a substitut de la proteïna de la llet, per això les solucions eren poques i més en una ciutat que cada cop més s’allunyava de tot el que tenia a veure en la naturalesa.

En Tomàs, el germà de la Mercè ( que ja el coneixerem en altres històries) era un apassionat dels cavalls, pastisser de professió, dedicava les poques hores que li deixava l’obrador de la pastisseria per anar corrents a la quadra i raspallar amb cura els dos cavalls que tenia i donar un vol per la seva estimada Collserola.

La serralada al principi dels 70, no era ni de bon tros, coneguda pels Barcelonins que pràcticament vivien d’esquenes a ella, els camins i corriols no eren plens de ciclistes ni de excursionistes i el bo d’en Tomàs podia cavalcar tranquil·lament amb l’únic ensurt de poder topar-se amb algun porc senglar despistat.

Aquesta afició, el permetia conèixer molts indrets i sobretot moltes masies que encara tenien presència humana. En Tomàs és parava molts cops a les portes de les masies i sempre tenia un porrò de vi fresquet i un bon tros de cansalada a canvi de donar conversa als masovers  i d’això el tiet d’en Joan en sabia un bon tros.

Al cap d’uns mesos de no trobar la solució i de no saber on buscar més, la Mercè en una conversa  amb en Tomàs  i d’una manera intranscendent va trobar la solució al problema de la llet d’en Joan.

Quina solució li va donar en Tomàs?

Estaria relacionada amb una mena de pastís màgic?

Estaria vinculada als cavalls?

En Tomàs coneixia a uns masovers que vivien a Can Valldaura, aquesta masia situada ven a prop del Forat del Vent, va ser construïda a principis del Segle XX sota les restes d’un antic monestir del Cister. Els actuals masovers no entenien d’història i es limitaven a mantenir la masia mínimament amb bon estat i cuidaven tot un seguici d’animals de granja: gallines, porcs, algun que altre ase i sobretot eren cabres, aquestes eren l’enveja de tots els altres pastors de la zona. Això si, del que més tenien els Alberic ( els masovers) eren gossos; en Tomàs estava segur que ni els amos sabien quants tenien, des de que començava el camí que anava del trencant del Forat del Vent fins a la masia et podies trobar perfectament 10 o 12, amen dels que hi havien al pati de davant la casa, dels que hi  havia passejant tranquil·lament per l’interior del mas, i dels que només es sentien els lladrucs però que mai els veies. L’espectacle sonor era digne de la millor opera animalística que hom podia escoltar. Doncs bé en Tomàs un dia com qui no vol la cosa, va comentar als Alberic  que el seu nebot tenia un problema amb la llet de vaca, aquests com si res, li van dir de per què no provava la llet de cabra.

I així va ser, un bon dia de primavera, en Joan, va agafar el seu dos cavalls i va enfilar-se per la carretera d’Horta a Cerdanyola, en aquells temps coneguda com la carretera de les bombones, en clara referència als dos dipòsits de gas que l’alcalde Porcioles, havia manat construir  o també anomenada “la de los huevos de Porcioles”. En arribar a dalt de tot va baixar el tram de terra fins la masia i  fent autèntiques piruetes amb el cotxe per esquivar forats i sobretot gossos va aconseguir arribar a Can Valldaura, amb un únic pensament al cap: “això només es pot fer per un fill…”

Des del primer moment hi va haver una connexió brutal entre els masovers i els pares d’en Pere, a partir d’aquell dia cada dissabte a la mateixa hora, en Joan es presentava a Can Valldaura i ja li tenien preparada una lletera ben plena amb dos litres de llet d’ovella.  En Joan des d’un principi va tolerar la llet de les ovelles dels Alberic, encara que era d’un gust més fort, ben aviat es va acostumar i fins hi tot agradar el seu gust.

Anar a Can Valldaura va suposar un ritual per la família, tots estaven agraïts, en Pere tenia la seva dosi de llet, els Alberic un sobresou i en Tomàs com tothom estava content ell també, fins que un bon dia, en Pere va demanar al seu pare que el portes amb ell a buscar la llet,,,,

El viatge ja no va anar bé d’un bon principi, a la segona corba, i abans d’arribar a les famoses bombones, en Pere es va començar a marejar-se. Baixa la finestra li va dir el seu pare, però ni l’aire ni la mirada fixa va evitar que tot just passar el restaurant Casa Juaco, el nen fes la gran vomitada tot embrutant els seients de darrere de dalt a baix. Amb resignació paternal, en Joan va fer baixar del cotxe al seu fill, i com va poguer va netejar els seients per poder continuar el viatge.

 Però aquí no va acabar l’odissea.

A l’arribar a Can Valldaura i posar un peu al terra, el Pere es va veure literalment engolit per un inacabable exercit de gossos que el va fer caure al terra, el nen fent  uns plors i crits de terror va aconseguir corre i posar-se darrere del Pare que no sabia si riure o plorar. Els gossos que Només volien jugar van marxar amb la cua entre cames al sentir els crits del vailet. 

Com podeu entendre arran d’aquella aventura en Pere va prendre dos mesures dràstiques les poques vegades més que va acompanyar al seu pare: Es va prendre una biodramina abans de sortir de casa i al arribar a Can Valladura no va sortir del cotxe pas.

 

Ara en Pere ja ha fet els 40, ja  fa  anys que pot veure la llet de vaca que vulgui, de  fet des de que era un adolescent no ha tornat a provar la llet de cabra.

Sovint puja en bicicleta al forat del vent (amb bici no es mareja), a cops  agafa el camí que porta a Can Valldaura: ja no se senten gossos, ja no hi han cabres,  els masovers ja no hi viuen, ara és un centre d’investigació,  però malgrat això, en Pere encara creu olorar aquella olor forta que es desprenia de la llet recent munyida,  si tanca els ulls creu sentir encara els lladrucs dels gossos… però no, son els records d’una infància,  una infància que va poder ser guanyada  a la malaltia gràcies a una pares que es van desviure.