Feia ja molts mesos que la data era oficial, el senyor Leopold l’havia confirmada en una recepció a la seva Masia de Can Catà l’estiu anterior: La boda entre el Sr. Leopold i la Sra Elisa es celebraria el 30 de març de 1912. Ara quan només faltaven quinze dies per la data assenyalada tot eren nervis a la masia perquè el senyor volia que tot sortís a la perfecció, tenint en compte que eren les seves terceres núpcies i després d’haver-se quedat vidu dues vegades volia assegurar-se que la celebració d’aquest casament seria un dels moments més joiosos de la seva exitosa vida.
Per això i perquè era un amant de l’arquitectura i la natura, va manar construir pocs minuts abans de Can Catà, el lloc on se celebraria el convit tan desitjat: La Font nova de Can Catà, un lloc on es respirés natura pels quatre cantons. El lloc era preciós, el verd el color més destacat, de diferents tonalitats, va fer construir un amfiteatre per fer seure els convidats durant l’enllaç i després unes taules de fusta per poder celebrar el convit. Tot estava pensat, fins i tot hi havia una mena de cova on es posaria tot el beure i el menjar perquè es conservés a baixa temperatura.
Aquesta mena de cova era l’indret màgic per en Marcel i l’Engràcia, dos dels majordoms més joves de Can Catà, els seus estrenats dinou anys eren la millor prova que l’amor no coneix ni pors ni enemics, no els va costar gaire convèncer als seus responsables perquè els deixessin anar portant totes les ampolles de cava i de vi que a poc a poc se n’anaven acumulant a la cova de la Font. Així doncs, aprofitant aquests viatges feien servir aquella cova com a “niu d’amor” i els cants dels ocells dels voltants com a melodia romàntica, la vida semblava aturar-se en aquells instants plens de tendresa i amor. Res semblava impedir que la història d’amor dels dos joves tingués final, no obstant sí que en tenia, però això només ho sabia l’Engràcia…
A la vida per desgràcia o per sort, els moments tenen data de caducitat i aquells instants d’amor de l’Engràcia i el Marcel també, el dia abans de la boda i quan el “celler” ja era ple d’ampolles de mil i una textures i sabors, el Sr. Leopold va fer posar dues persones perquè desanimessin a qui volgués apropar-se, així doncs quedaven clausurades les trobades furtives de la parella.
El dia de la boda va sortir tot rodó, el dia era ben radiant, la primavera va ser una de les convidades que més goig va fer, la seva gamma de colors ben variats feia del paratge quelcom inigualable en bellesa, la cerimònia va estar plena de moments emotius, el menjar de després va resultar apetitós per tothom i el ball posterior va fer la delícia de tots els convidats. La nostra parella de majordoms enamorats, però, no van poder gaudir de la festa, perquè van estar ben ocupats servint els convidats i satisfent les demandes d’un Sr. Leopold que no volia que res esgarrés aquell dia tan especial.
L’endemà, com us ho podeu imaginar, la Font Nova de Can Catà, amb el seu amfiteatre i les seves taules va celebrar una altra festa ben diferent, les restes de menjar van ser devorades per diferents animalets, animals i animalons que van gaudir d’uns menjar ben diferents dels que estaven acostumats, això va estalviar una mica de feina als majordoms i criats que quan els senyors de la casa encara dormien ja estaven anant amunt i avall per netejar els jardins de la casa i els voltants.
Les feines de neteja eren dures, el cansament acumulat dels dies anteriors a la boda i del mateix dia passaven factura a tothom, per això les cares de cansament i els renecs eren un constant en tothom, bé en tothom no, l’Engràcia no havia aparegut en tot el dia per la casa i en Marçal atabalat com estava amb la feina i el cansament no es va adonar fins que la lluna va guanyar la partida al sol…
On estava l’Engràcia?
Continuarà
