A les 4,45 hores del dia 16 de novembre de 1938, el tinent coronel Manuel Tagüeña, un cop tots els seus soldats s’havien retirat a la riba dreta del riu va volar el pont de ferro de Flix, era el final de la Batalla de l’Ebre”.
Enrere quedaven 115 dies de batalla, dies de veure desfilar davant dels ulls de milers de soldats: la mort, la por, el terror i les mil cares que pot tenir la misèria humana; per això quan el tinent Coronel va manar als seus homes del XV cos de l’exèrcit republicà que ara tocava quedar-se a la rereguarda i evitar l’ofensiva de l’exèrcit rebel, el Pere i el Joan ja estaven lluny.
Aquell malson dels dos amics havia començat el passat 12 d’abril, aquell fatídic dia, quan ja feia dos anys que la Guerra civil havia esclatat, el president Azaña havia mobilitzat a files els nascuts el 1920 per tal de frenar l’ofensiva feixista a Catalunya. En Pere tenia 18 anys fets feia un mes i en Joan encara li faltaven més de 4 mesos per fer-los. Encara eren uns nens per les seves mares, però tots uns homes per l’exèrcit republicà.
La guerra els havia agafat en plena adolescència, jugar a la guerra no és el mateix que fer-la (això ho aprendrien poc temps després).
Jugar a la guerra, jugar a fer de soldats… no feia tants anys que la colla d’en Pere i el Joan i les seves famílies passaven els diumenges plegats als menjadors de les Planes, allà eren lliures per córrer entre boscos d’alzines i pins, lluny dels carrers foscos i estrets de Gràcia i entre els jocs preferits estava el fet de fer dos bàndols i amagar-se, pegar-se, construir armes amb branques, jocs innocents que el temps s’encarregaria de transformar-los en macabres.
De ben jovenets els seus pares com molts barcelonins de principis dels segle XX, s’acostaven als berenadors de les Planes, El tren va arribar a les Planes des de la plaça de Catalunya el 1916. Fins a la construcció del tren, arribar a les Planes era una aventura. Els pares dels nostres protagonistes havien de fer tota una odissea per poder arribar-hi: havien d’agafar el tren o el tramvia fins a Sarrià i enllaçar amb un servei de cavalleries o de tartanes per arribar a Vallvidrera de la Serra. Després, havien de baixar caminant fins a les Planes. Finalment un tal Carles Muntanyès, va pensar que les famílies humils de la ciutat, que havien aconseguit tenir un dia de descans a la setmana, eren potencials clients de la línia de ferrocarril per anar a les Planes. I va ser tot un èxit.
A la colla d’en Pere i el Joan, els agradava escoltar les històries de l’avi d’en Pere, aquest havia treballat en la construcció del túnel de la mina Grott, un túnel de més d’un quilòmetre que connectava el pantà de Vallvidrera amb el Peu del Funicular, i per on passaven les canonades que transportaven aigua des del passeig de les aigües fins al Vallès. Anys més tard cap al 1908 fins i tot hi passava un trenet amb unes característiques que el feien molt especial. Era un tren petit, donat que el mateix túnel tenia una amplada d’1,40 metres i una alçària de 2 metres, feia el recorregut en uns sis minuts, envoltat de jocs de llums de colors que feien que el viatge fos una atracció. la construcció d’aquell trenet especificava l’’avi es devia que també als voltants del pantà s’havia intentat fer un parc d’atraccions anomenat Lake Valley, però que per pressions d’entitats com el Tibidabo mai va acabar de quallar, finalment el 28 de novembre de 1916 el dia que s’inaugurava l’estació de les Planes (on ells acostumaven a baixar), el tren que havia portat gairebé 40000 persones en aquells anys va tancar definitivament.
Els infants els agradava imaginar-se tot allò i jugaven a què anaven en tren, malauradament era impossible accedir a la mina, ja que aquesta estava tancada amb una reixa.
El carrer Verdi de Barcelona era una mar de llàgrimes el dia que es van acomiadar per anar al front, era el 25 d’abril de 1938. Al camió que els portava lluny de la seva infantesa es barrejaven pors i alguns gemecs, però, estaven disposats a defensar amb honor el que creien just i es van deixar emportar per una eufòria tan efímera que es va acabar el primer moment que van estar amb un fusell a una mà i la necessitat d’utilitzar-lo: eren els anomenats la lleva del biberó.
La resta de dies a la ribera de l’Ebre havien estat un malson, per això quan ara el tinent els havia cridat a formació, els hi va caldre una mirada de complicitat i aprofitant el desencís i l’ambient caòtic i de derrota que es respirava van fer-se els ornis i van fugir cames ajudeu-me entre els carrers estrets, bruts i buits del poble de Flix.
S’estaven arriscant molt, si els enxampaven els de les files de l’exèrcit enemic ja es podien considerar homes morts o en els millors dels casos el seu futur seria quedar-se tancats en camps de concentració, la situació no canviava gaire si els agafaven el seu propi bàndol, el càstig per ser desertors no era gens banal, Malgrat aquest perill latent ja no podien aguantar més i moguts per una inconsciència pròpia de l’edat no van dubtar a tocar el dos d’aquell infern.
L’objectiu el tenien ben clar: tornar a veure els seus parents, abraçar-se als pares… Però i després? Com assolir-ho ja eren figues d’un altre paner. Caminaven de nit i es refugiaven a qualsevol mas abandonat que trobaven, havien aconseguit desfer-se del seu uniforme i es vestien amb unes senzilles robes esteses que havien trobat.
L’avenç de l’exèrcit feixista era proporcional al retrocés de les files republicanes, a mesura que s’anaven apropant a la capital catalana, la derrota era cada cop més evidentment, la gent que s’havia significat molt com a republicana ja començava a fugir cap a França. No tardarien gaire a aconseguir entrar amb els tancs i tota l’artilleria a la capital catalana, això suposaria el final.
Els dies anaven passant, s’alimentaven del que podien i del que els donaven algunes dones que veien en aquells vailets, els seus fills o marits desapareguts. Quan faltaven pocs dies per acabar l’any, el Pere es va començar a trobar malament ja es trobaven gairebé a tocar de Sant Cugat, Collserola era el darrer escull, el darrer obstacle a superar, el que els separava de retrobar-se amb les seves famílies.
Feia molt de fred, però el Joan veia com el seu amic suava de valent, cada cop tenia més febre, era de nit, però en l’estat que es trobava el Pere era impossible avançar i molt menys començar l’aventura de travessar Collserola. Sense saber pas com, es van trobar a Vil·la Joana, no es veia ni una ànima pels voltants, van reconèixer els mateixos paratges on no feia pas tants anys jugaven sense cap més complicació que la de no ser atrapats pels altres nens i nenes que com ells jugaven sense pensar que la felicitat és un estat transitori i que mai saps quan tornarà si és que tornarà.
I de cop i volta i retornant d’aquell viatge en el temps en Pere va recordar les històries del seu avi i de la mina Grott, i se li va il·luminar la cara, és clar, no caldria travessar Collserola pujant i baixant, si aconseguiren accedir al túnel podrien passar per allà i inclús refugiar-se del fred…
Aconseguiran entrar al túnel?, hi haurà algú? Quin servei haurà fet aquest túnel durant aquests anys de conflicte? Tornaran a veure a les seves famílies?
Continuarà