Als seus 52 anys s’ho coneix de memòria, en sabria donar-te mil i un detalls de cada revolt, de cada arbre, de cada flor, de quants ciclistes i pugen cada dia,  o dels “runners”  que passen corrents, dels porcs senglars que cada dia augmenten de quantitat o  a quina hora surt el sol per la platja o s’amaga darrera de la muntanya… però al  principi no va ser així. 

Fa 5 anys el camí de terra anomenat carretera Alta de les Roquetes li semblava un infern, per ell era una fita inassumible poder arribar a dalt de tot, al Coll de la Ventosa sense posar peu a terra de la bicicleta. I es que l’Aureli havia començat a fer bici de muntanya un pèl  tard, amb els seus 45 anys, els 90 kilos de pes i una vida diríem més tirant a sedentària que no activa, pujar sense parar i sense baixar de la bici aquella pujada era una quimera.
Tot va començar quan un amic seu, el Toni, el va animar a agafar la bici, feia tres mesos que en Toni estava de baixa per una depressió que no el deixava fer res, ni i.il·lusionar-se per res, amb 20 anys treballant com a educador social al barri de Can Cosme ja estava fart de tot. Quan l’Aureli va escoltar la proposta del seu bon amic, tot van ser excuses: Ja no tinc edat, m’has vist la panxa? no hem vingut al món a patir, eren les barates raons  que l’Aureli esgrimia per no treure la pols d’una bicicleta que es moria de fàstic al traster. Finalment però i amb la promesa que acabaria la jornada ciclista amb un bon esmorzar de forquilla es va deixar entabanar.
Arribar fins la plaça Karl Marx ja va ser una epopeya, ja li sobrava tota la roba, esbufegava i les pulsacions anaven a mil, després d’aturar-se per agafar aire, es va deixar guia pel Toni i van enfilar el camí. La cosa no podia començar pitjor: el camí feia pujada. 
Però que esperaves? – va dir entre rialles el Toni: Per baixar, primer s’ha de pujar.  L’Aureli  sense voler fer cap comentari que ferís la sensibilitat del seu amic, va pujar tots els pinyons que va poder de la seva bicicleta i sense  obrir boca, anava maleint al Toni, a la bicicleta i a la tonteria que estava fent.. Van passar per Can Masdeu, l’antiga masia que havia estat una leproseria i actualment era un centre social okupat i amb un hort comunitari que feia veritable goig de veure. Quan ja no podia més, quan ja estava a punt de treure el croissant de xocolata de l’esmorzar, la pujada va acabar i el camí es va fer planer. Va aprofitar per obrir la boca i per primer cop  des de que havien començat a pedalar es va atrevir a dir: Podem parar un moment? 
En Toni, armat de paciència, perquè només havien passat 15 minuts i perquè volia continuar conservant l’amistat de l’Aureli va cedir, van deixar les bicicletes al voral del camí i van descansar,  En aquell indret s’aixecava l’antic Hospital de  Sant LLàtzer, un antic hospital que es va fer perquè els leprosos que estaban a Can Masdeu tinguessin millors condicions, però que amb la guerra civil pel mig, quan va acabar la seva construcció als anys 50 havia servit per sanatori a malalts de tuberculosi,  ara de totes però semblava desocupat. L’Aureli amant de la història no es va voler estar i va preguntar al Toni per si coneixia que era aquell edifici. En Toni que només l’interessava la muntanya per poder baixar-la, pujar-la i estar en forma, es va limitar a dir que li semblava que no hi vivia ningú, ja que els molts cops que hi  havia passat sempre estava buit.
La conversa va quedar aquí i després de beure un, dos o tres glops de beguda isotònica van seguir pedalant… però pedalant és un dir, perquè al cap d’un centenar de metres la pendent del camí va fer que l’Aureli aixequés del seient per pedalar amb més força, però va ser en va, al cap de 200 metres ja em va tenir prou de tant patiment i va fer la resta de la pujada caminant, fent servir la bicicleta com a bastó. Al final de la pujada, l’esperava un Toni que feia temps contemplant les vistes de tota una Barcelona amb el mar de fons.
La resta del dia no té història, l’Aureli va arribar a dalt  amb poques ganes de seguir patint més, va renegar cent cops  i sense el promés esmorzar ni res,  tal com havia pujat, cops i va tornar a baixar cap a casa.

Però la veritat és que dies després, i encara amb mal a les cames i l’orgull ferit, sense dir res al Toni va decidir tornar a fer el cim. Evidentment les segones parts tampoc son bones, i a l’arribar a l’alçada de l’antic hospital de Sant LLacer es va haver d’aturar de nou mig mort. 
I aquí va canviar la seva vida
Que va passar? que va veure l’aureli? Amb qui es va trobar?

CONTINUARÀ