L’Adelaide no parava de mossegar-se les ungles pressa de nervis a la vorera del carrer Trafalgar de Barcelona, a mig camí entre la plaça Universitat i el passeig de Sant Joan a tocar de l’Arc del Triomf. Passejava amunt i avall davant del convent de les Dominiques de l’Anunciata. La tarda anava caient d’aquell 27 de juliol de 1936, calorós com feia anys que no ho era i obria les portes a l’entrada d’una mica d’aire fresc, cosa que aprofitava la gent per moure’s pels carrers d’una ciutat que feia dies que estava potes enlaire.
Menys de deu dies abans, el 19 de juliol, els militars franquistes s’havien alçat per acabar amb el règim democràtic a la ciutat i havien estat aturats per les forces d’ordre públic sota ordres de la Generalitat i la militància dels partits obrers i sindicats. Barcelona vivia una sensació d’eufòria revolucionària, però després del fracassat alçament a Barcelona, la ciutat va quedar pràcticament a les mans de les milícies obreres, que havien obtingut l’armament dels arsenals militars i disposaven d’una força d’homes armats molt superior a les forces de seguretat del Govern Central i la Generalitat. Així doncs, encara que les forces lleials havien aconseguit derrotar els revoltats, la realitat era que el moviment obrer havia pres el control de la ciutat.
La cacera de tot el que fes olor d’església havia començat. Adelaide o Sor Adela com l’havien “catalanitzat” les monges de la companyia de les Dominiques de l’Anunciata tenia 20 anys, amb llàgrimes els ulls encara recordava com un dels seus coneguts frares carmelites, el Pare Lluc de Sant Josep, havia estat mort a trets feia només una setmana: El matí del 20 de juliol de 1936 va sortir del convent acompanyat de dos guàrdies civils i un militar. El militar va ser abatut a trets i el pare Lluc va intentar fugir creuant la Diagonal, però, reconegut com a religiós pels milicians, primer el van colpejar i després li dispararen un tret, que el va fer caure mort prop del convent. Aquella no va ser l’única mort de religiosos, l’havien seguit unes quantes més, per això i en bon criteri, les germanes dominiques havien deixat l’hàbit el fons de l’armari i vestien de manera senzilla per evitar ser reconegudes i anar a una mort segura.
Malauradament, quelcom no havia anat bé dins del convent del carrer Trafalgar, ja que de sobte va veure sortir del portal a les seves germanes estimades: Sor Adelfa, Sor Teresa, Sor Otília, Sor Ramona Perramon i al capdavant de totes elles la mare superiora Sor Ramona Fossas, darrere d’elles i fusells en mà les seguien un grup de milicians que les van fer pujar a un camió que ja les esperava amb el motor en marxa… presa del pànic i amb un dolor al pit fruit de l’angoixa, Les llàgrimes impossibles de contenir, les seves pregàries ofegades, i el seu posat amb les mans aixecades com un captaire demanant ajuda al cel van cridar l’atenció al Miquelet, l’aprenent de Can Boades, que va córrer a interessar-se per la desgràcia d’aquella jove d’ulls blaus que no havia vist mai en cap nit de conquestes furtives. Un cop posat al corrent, en Miquelet seguint un instint que res tenia a veure amb la caritat cristiana, si no més aviat per l’atracció sexual que havia despertat en ell aquella tendre jove, va avenir-se a buscar informació entre els seus contactes anarquistes per esbrinar on havien portat a les 5 germanes.
En Miquelet va estirar de contactes i va descobrir que les tenien a un pis de Gràcia amb el ferm propòsit de pressionar-les per fer-les renunciar a deixar l’ordre, fet que l’Adelaide estava convençuda que no passaria, ja que era conscient de la fermesa en les creences que tenien les cinc germanes. El destí estava escrit, impotent la jove monja només volia una cosa: poder-se acomiadar de les seves companyes de vida abans que la mort vingués a visitar-les.
Per això quan acompanyada del Miquelet, que conduïa una moto atrotinada, va veure-les sortir d’aquell pis, no va dubtar ni un moment a demanar al seu acompanyant que les seguís.
Tot allò en Miquelet ja no li feia gens de gràcia, una cosa era intentar, sense cap èxit, conquerir els ulls blaus de l’Adelaide, i altra cosa era posar en perill la seva vida. Però el to suplicant i les llàgrimes de la jove van ser motius suficients per treure les pors del cos de l’aprenent i van iniciar la persecució del camió.
La nit ja era ben fosca quan sortint de la plaça Borràs començaren a enfilar-se per Collserola concretament per la carretera que anava cap a Vallvidrera. La por de ser descoberts pels milicians va fer que en Miquelet tanqués les llums de la moto i deixés un cert marge entre ells i el camió. En arribar a Vallvidrera, el camió en lloc de continuar pujant cap al Tibidabo es va desviar per baixar per la carretera que conduïa a les Planes. De sobte en arribar a un revolt el camió es va aturar…
Que passarà amb les cinc germanes?
L’Adelaide i el seu “protector” seran descoberts?
CONTINUARÀ
