La història de l’elefant de colors té dos llocs concrets on succeeix l’acció: Can Lloses i Bones Hores.
Per entendre-la, cal contextualitzar-la en una època concreta, cap el 1968-1970. I Per què en aquestes dates?
El 1968, el que ocupa ara actualment la Residència L’Onada Joan XXIII , és a dir la Finca Bones Hores o Torre Bertran (en honor a la persona que la va fer construir: Lluis Bertran Coma) era l’Hogar infantil Juan XXIII, un internat escola dirigit i fundat pel Padre Mauri, podeu trobar més informació sobre la seva figura en la següent pàgina web: https://padremauri.com/ . L’internat va seguir funcionant després de la mort del Padre Mauri al 1975, però finalment al 1990 va tancar les seves portes i l’edifici va passar a mans del Departament de Benestar social de la Generalitat de Catalunya
La majoria de nens i nenes interns eren de famílies humils, la majoria provinents de les barraques del Somorrostro o de Montjuïc i que van trobar en la figura d’aquest capellà el bitllet cap a un futur millor. Molts d’aquests infants un cop acabes les classes escolars al mes de juny no marxaven cap a casa ja que aquest indret els proporcionava poder tenir les necessitats bàsiques ben cobertes. Passaven l’estiu fent millores a l’entorn de la Finca i sobretot gaudint de la natura que oferia aquest indret tan privilegiat.
En aquella època a la masia de Can Lloses hi vivien el matrimoni Domènec-Elizalde. La vida del Dr Domènec no dubto que aviat la veurem reflectida en una novela o una pel.lícula, actualment té 100 anys i els anys viscuts han estat una successió de fets remarcables. La seva dona formava part dels Elizalde, els Bertrand-Elizalde eren els propietaris de la Finca de Can Lloses en aquell moment i el matrimoni hi va viure fins la mort de la Mercedes. Va ser ella, qui en una de les reunions benèfiques que es feien a l’època va conèixer al Pare Mauri i aquesta li va “donar” la Finca de Bones Hores per continuar l’obra que havia començat aquest capellà en un edifici de Santa Perpètua. Durant les estades que el matrimoni era a Can Lloses, ex alumnes relaten que molts cops baixaven des de Bones Hores fins a la masia perquè Mercedes els ajudes a fer tasques escolars.
L’ Àngels, la filla dels masovers de la història, persona fictícia, be podria ser aquella nena que gaudia dels estius a la natura, allunyada de la ciutat, però que l’edat ja li despertava aquella curiositat innata dels infants d’explorar i sobretot buscar el prohibit. Després d’escriure la història he conegut a la neta dels darrers masovers de Can Lloses i m’ha confirmat que la seva mare havia passat temporades de ben petita jugant per la Vall de Sant Iscle.
Actualment Can LLoses és una residència Canina i ja no té cap mena de relació amb els anteriors propietaris.
La Maria, és el personatge central de totes les històries de Collserolajant que més s’apropa a ser un personatge verídic. He dedicat força temps a investigar la Figura de Maurio Rufino de Herreo (Padre Mauri)i això m’ha portat a conèixer i a entrevistar persones que van tenir contacte amb ell i sobretot a infants (ara ja avis o àvies) que guarden un profund i sincer record del seu pas per Bones Hores, i reviuen amb molt detall com era la vida en aquest indret de Collserola. Una educació basada en la responsabilitat compartida, en valorar el que és té i el que es construeix entre tots.
L’acció transcorre a cavall de les dues finques i sobretot al Parc infantil de Bones Hores, si hi aneu ara trobareu una explanada amb trossos de ferro rovellats que antigament havien estat ben lluents i que servien de distracció als infants del Hogar Infantil. Un bon amic meu que hi passa sovint per allà amb bicicleta l’anomena el “parc apocalíptic”, per l’aspecte desangelat i misteriós que presenta. Reconec que el primer cop que hi vaig anar vaig quedar ben impressionat i no entenia que feia allò al bell mig del parc de Collserola i a pocs metres de Bones Hores. Amb l’ajuda d’ex alumnes he arribat a reconstruir a la meva imaginació com era aquest indret: hi havien barracons de fusta on es feien les classes, a dalt trobem les restes del que havia estat un circuit de bicicletes! si seguim un caminet que surt del sender anirem a parar uns metres més enllà en el que era un camp de frontó,(ara ple de pintades). Així doncs no costa d’imaginar que per l’Àngels aquell fos un gran indret on anar a refugiar-se dels monòtons dies d’estiu.
Aquest conte doncs vol ser un humil homenatge a aquells infants que a finals del seixanta van trobar a Collserola aquell indret que la societat no els hi volia donar.