Tothom el conexia com a Pedrito, encara que el seu veritable nom era Josep Capdemolts, el tal Pedrito  als seus 45 anys ja feia més de 20 anys que treballava al Ritz, primer com a noi dels encàrrecs i després com a porter de l’hotel més glamurós de la Barcelona de la Postguerra. 

Podia presumir de moltes coses, però de la que més orgullós estava era que havia sobreviscut a una guerra sense haver matat a ningú i no haver agafat cap arma. En Josep Capdemolts havia estat capaç d’ enginyar se-les perquè en els anys més cruents de la Guerra Civil no haver de defensar cap bàndol, sense gaires complicacions havia romangut ben tranquil amunt i avall per la seva coneguda i estimada Collserola. Sabia com moure’s, com esquivar els quartels o presons que primer els republicans i després l’exèrcit vencedor havien instal·lat en algunes de les masies o edificacions de la serralada: Can Catà, Can Lloses, l’antic Casino… eren entre altres,  llocs que intentava esquivar per no sortir malparat. 

Durant el període de la Guerra Civil, l’hotel Ritz va ser confiscat per la FOSIG (Federación Obrera de Sindicatos de la Industria Gastronòmica). La zona del soterrani es va reutilitzar com a refugi antiaèri i les habitacions de l’hotel es van convertir en un hospital de sang per a la Creu Roja. El govern va recuperar el control de l’hotel el 1937, utilitzant-lo per allotjar visitants oficials. 

Un cop acabada la guerra en Pedrito va tornar a deixar-se caure per l’hotel i gràcies a la seva xerrameca i bones arts no va tarda gaire a rebre un bon sou per tal de la direcció. Era molt estimat entre els “habitants” que freqüentaven l’hotel, sobretot gent de la part dels vencedors, nous rics que aprofitant les misèries de la majoria de la població alimentaven el seu ego i la seva fanfarroneria sopant en el luxós restaurant de l’hotel. la seva bona fama es devia en bona part a les històries que anava explicant, la majoria inventades o exagerant una realitat distorsionada, la majoria d’aquestes històries tenien el seu epicentre a la muntanya de Collserola, conegudes eren les seves anècdotes del gran Casino de la Rabassada, la seva meravellosa muntanya russa i sobretot les històries fantasmagòriques dels suïcidis que s’havien produït com a conseqüència de la pèrdua de diners.

Una de les seves històries preferides era però, la que feia referència a la Font groga i el color de la seva aigua. En aquest punt, el Pedrito hi posava més pa que formatge: Segons explicaven els més antics, aquell groc tan subtil però curiós, era el resultat del pas del corrent subterrani per un tresor de mil peces d’or que donaven  el color a les aigües. I diu també la llegenda que són unes nimfes precioses i captivadores les que guarden aquest tresor.  la dita popular diu, explicava el Pedrito amb un to entre solemne i misteriós que  també, que qui beu d’aquesta font tindrà bona fortuna i el seu poder serà infinit. 

Aquesta era la història que més èxit tenia entre els seus oients, el que ignorava en Josep Capdemolts era que en aquella època l’Hotel Ritz era un niu d’espies, en aquella Barcelona franquista, els alemanys ja ocupaven llocs de poder dins la burgesia de l’època, gent sense escrúpols que per pocs diners es venien la seva ànima al diable. Hi havia orelles per tot arreu i qualsevol informació per petita o insignificant que fos era ben rebuda per part sobretot de l’exèrcit alemany que estava engrandint el seu imperi.

A ningú doncs li va estranyar que quan  el 23 d’octubre del 1940, el comandant en cap de la SS, Heinrich Himmler, va visitar Barcelona, aquest s’allotgés  a l’hotel Ritz amb la intenció de controlar i reunir-se amb la comunitat nazi de Barcelona.

A l’arribar la nit, i després de sopar, el comandant amb un mal humor produït per la visita infructuosa a Montserrat a la recerca del somiat Sant Grial, va fer cridar al director de l’hotel i amb una veu que indicava més ordre que favor va exigir que es presentés davant seu un empleat anomenat Pedrito.

 

En Pedrito no s’ho creia, ja portava més de tres hores palplantat davant d’aquell comandant nazi i res feia sospitar que allò tenia final. Ja havia explicat una i mil vegades la història de la Font Groga i el coi  de tresor, havia intentat explicar que allò no era més que una llegenda, i que mai havia vist cap cosa que fes sospitar que allà amagat hi havien monedes d’or. Finalment Himmler cansat d’aquell xerraire que ara semblava un lloro repetint el mateix, va deixar encomanat a dos dels seus “experts” soldats perquè fessin parlar al Pedrito i ell, encara que ja eren les tres de la matinada va marxar a visitar la Checa del carrer Vallmajor.

Va confesar en Pedrito?

Himmler es va donar per satisfet?