La gossa ja no corre com abans, el pas dels anys fa que el seu pas sigui més lent i més asserenat, en Ramon ja no té la necessitat de xiular per cridar-la que s’aturi i que l’esperi. Ara la Kila i Ell caminen plegats un al costat de l’altre, com dos vells amics pels camins de Collserola, no hi ha corriols, senders i camins que siguin desconeguts per ells, després de més de deu anys passejant cada dissabte ben d’hora abans que ciclistes, runners i “pixapins” de pa sucat amb oli envaeixin la muntanya.

Avui, la monotonia dels dissabtes de tardor, quan encara el fred no guanya la partida a la màniga curta, ha estat trencada per un fet inusual i que ha fet trontollar la vida tranquil·la i monòtona del Ramon. Sortint de l’Ermita de Sant Medir han enfilat el camí que puja cap a la Font Groga, de cop i volta la Kila s’ha aturat i ha començat a ensumar, el Ramon ja acostumat a aquest fet, l’ha deixat fer, ben segur que alguna resta de menjar deixat per algun “brètol” devia estar enterrat, però veient que la gossa no deixava de furgar i donar voltes i més voltes al voltant de la terra encara humida per les darreres pluges (miraculosament ha plogut dos dies seguits…) i amb por que no acabés rebolcant-se i que el fang fos la seva segona pell, ha acabat per anar a buscar-la per fer-la sortir de l’indret, la sorpresa ha estat majúscula quan al costat d’un escarransit i mig enterrat tros de fuet sobresortia la culata del que aparentava ser una pistola rovellada. Poc fet a emocions fortes, el Ramon ha sentit com mil pessigolles recorrien de dalt a baix els seus ossos, la mirada anava d’un costat a un altre buscant invisibles testimonis d’aquella troballa, però a les 7,40 d’aquest dissabte de novembre només el soroll dels primers ocells trencava el silenci del bosc. Sense saber què fer i qui avisar, tot imitant les sèries que cada cap de setmana serveixen d’introducció a la seva migdiada ha agafat una bossa de les que porta per recollir els excrements de la gossa i ha ficat la seva troballa a la motxilla no fos que les seves empremtes fossin a parar a l’arma…

Seixanta-sis anys enrere en el mateix indret als darrers dies del mes d’agost del 57, en Faceries, un dels maquis més buscats per tota la Guàrdia Civil, donava voltes i més voltes sense saber què fer. Feia dos dies que ell i en Galiardo havien arribat a aquell refugi tot travessant la frontera per Coll d’Ares amb bicicleta. Tancava els ulls i encara recordava com a l’entrada de Sant Joan de les Abadesses van menjar un deliciós entrepà de bull blanc i van brindar amb un esplèndid vi tot celebrant haver burlat a la policia un cop més, però els riures i les alegries es van acabar en arribar a Sant Quirze de Besora, el camarada “metralla” no havia volgut seguir en bicicleta i no fent cas als consells d’en Faceries havia agafat el tren en direcció a la capital catalana. Des de llavors no sabien res d’ell i un mal pressentiment envia l’ànima del Maqui. Era ja tard, i en Galiardo no tornava de la seva cita amb el contacte que tenien a Barcelona, el sol ja s’havia amagat per darrere de les muntanyes de la llunyana Montserrat i la foscor ja no deixava entreveure res que no fos a un pam de distància. Un calfred es va instal·lar al cos d’en Faceries quan va descobrir que a l’indret on havien amagat les dues pistoles Walter p-38 en lloc d’haver-hi una, la seva, també hi havia la d’en Galiardo, això volia dir que el seu amic de batalles havia anat a Barcelona sense res per defensar-se. Això ja va ser definitiu, com un esperitat va agafar la seva pistola i va córrer a refugiar-se a una mina abandonada que feien servir com a refugi aquells dies. Però ja era tard i sense esperar que el seu amic vingués va agafar la seva bicicleta i va marxar a refugiar-se ben lluny d’aquell indret…
En arribar a casa en Ramon no sap que fer, la motxilla ben tancada ha quedat “aparcada al rebedor, com si el fet d’estar tancada pot fer desaparèixer el “paquet” que porta dins. Anar als mossos? Trucar a un diari?, tirar-la a les escombraries?, com abans, la influència de les sèries fa que seva ment imagini mil històries i cap amb final feliç. Finalment i després de molt rumiar escriu un correu al Miquel. En Miquel és un historiador jubilat i molt coneixedor de les històries que amaga Collserola, algun cop han coincidit en activitats que organitza el parc de Collserola, o en Ramon ha anat alguna conferència que el vell historiador ha fet, no són amics, però tampoc desconeguts, decideix escriure un correu que no digui res, però insinuï molt i esperar que la resposta aparegui a la safata d’entrada. Per si de cas, agafa la motxilla i la guarda al fons de l’armari, tot seguit surt de casa i va a comprar-ne un altre.

Que passarà amb la pistola? Contestarà en Miquel?
Va aparèixer en Galiardo?, en Faceries anirà a buscar al seu amic?
Continuarà