Camina vigilant de no caure, de no trepitjar malament per no fer un mal gest. El pes dels anys acumulats fa que cada passa sigui analitzada amb cura abans de fer-la, ja son més de 80 voltes al sol i l’artrosi als dos genolls és ben palesa, el Fermin es para de cop i tanca els ulls, malgrat que ja han passat més de de 50 anys sembla que fos ahir, que aquest indret ara abandonat, mig destruït, deixat de la mà de Déu ( quina metàfora més adient) era una escola, un indret al bell mig de Collserola on nens de 7 i 12 anys rebien una educació adient per fer-se nens de profit. 

En Fermin, va ser el germà encarregat de tirar endavant entre altres coses la construcció de la piscina, una piscina que ara només en queda el fons ple de runes i males herbes. Amb l’ajuda dels més grans de l’internat va dirigir la seva construcció, tanca els ulls i recorda, és el millor que li queda: la memòria.

L’any 1967, el Fermin era un germà de la Salle ben considerat,  si l’havien traslladat a la Ciudad de los Muchachos era perquè tenia unes virtuts que els seus superiors creien que eren ideals per liderar un projecte com aquell. Aquell internat era el lloc on marrecs sense ofici ni benefici i amb unes condicions socials lamentables anaven a parar allà per intentar reconduir la seva vida. 

Ell estava convençut que el que feia era correcte, si havia d’alçar la mà i donar una clatellada aquell nen que no portava la camisa ben cordada o aquell que no sabia recitar de memòria la llista interminable de reis cots o el que sempre s’adormia a l’hora de resar, ho feia, amb el ferm convenciment que el dolor físic era la millor medicina per aquells nens.

Imposava respecte, la seva sola presència feia callar l’estància per on passava, i això el satisfeia especialment , aquella mena de lideratge, era per ell la seva font d’energia. Si havia de cridar, cridava, i els seus crits se sentien fins arribar a Sant Medir i si havia de fer servir la mà ho feia sense recança. 

Tot anava com una rosa, el governador estava molt satisfet de com es regia la ciutat de los Muchachos, en Fermin complia de fit a fit el seu encàrrec: “”crear generaciones de niños, no sólo recuperados, sino perfectamente preparados para ser ejemplos de cristianos y españoles”.

Però un maleït  24 de juny de 1957 tot es va torçar  i un fet va fer trontollar la recta vida d’en Fermin i el seu mon es va tornar més fosc…

Que va passar?

Què és el que 50 anys més tard encara no deixa dormir en Fermin?