Les tropes franquistes s’acostaven inexorablement a Barcelona. Era evident que la desfeta era impossible d’aturar, l’Aurora mirava desconsolada l’habitació on inútilment procurava dormir una estona, si mirava a la dreta es trobava el coixí i l’espai buit del llit on mai més estaria el seu Enric, feia pocs dies que un soldat amb el cap cot i la veu baixa l’havia comunicat la mort del seu marit al front. Si desconsolada mirava a l’altre cantó, hi veia la Maria, la corda que la feia agafar a la vida, la seva filla de 5 anys dormia plàcidament, o almenys això semblava, aliena a les preocupacions de la seva mare. L’Aurora era una dona racional, compartia les fortes conviccions polítiques de l’Enric, no en va, ell havia inculcat en el pensament de la noia les idees comunistes, ja que era membres del partit a Catalunya. Abans de marxar al front d’Aragó, l’Enric havia treballat estretament amb Pere Ardiaca en la fundació i posada en marxa del Treball, un diari nascut el 21 de juliol del 1936, tot just començada la Guerra Civil Espanyola i editat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Donant voltes al llit, no deixava de pensar en les paraules que unes hores abans en Pere l’havia transmès al rebedor de casa: – Marxo Aurora, marxo d’aquesta ciutat, la guerra està perduda, els feixistes no tardaran a entrar a la ciutat i la repressió contra els qui ens hem significat serà terrible, marxo cap a França, i tu hauries de fer el mateix, el nom del teu marit consta a molts llocs del diari i el teu també.
Que fer?, els seus pares també estaven en perill?, el seu germà Pere estava el front, tot just havia marxat no feia un any amb el seu amic Joan a la batalla de l’Ebre, estava viu o mort?, per les notícies sabia que la batalla havia estat un fracàs, però no tenia cap confirmació de si havia sobreviscut. L’angoixa no la deixava dormir, malgrat que estaven a finals de desembre i el fred era intents, la suor va fer que obrís la finestra perquè entrés aire fresc. Davant dels seus ulls, des d’aquell petit pis de Gràcia podia veure la silueta del Tibidabo com vigilava una Barcelona turmentada pels constants bombardejos aeris. Va tancar els ulls i deixant-se portar per la melancolia va retornar a la seva infantesa, un temps feliç, sense guerres, sense problemes, sense fam, aquelles tardes de diumenge on les passava amb els seus pares i amics al berenador de les Planes, Collserola, la natura, els arbres, l’amistat, l’aire pur… la mina del Grott…
De cop i volta ho va tenir clar, no volia que la seva filla o els seus pares patissin les conseqüències dels seus pensaments polítics. Marxarien de Barcelona, però tenia clar que no volia abandonar Catalunya, els seus pares encara conservaven una petita masia que havia estat de la família materna a prop de Matadepera, allà estarien bé, sí, demà els hi diria als seus pares, agafarien les quatre coses indispensables i sortirien de la ciutat.
Els dos nois estaven ben arraulits a dins de la mina Grott, sense cap mena de llum artificial, no hi veien gairebé res, en Joan estava molt preocupat, la febre d’en Pere anava a més i ja no podia caminar més, per això va decidir quedar-se en un racó i amb els parracs que portaven a dins la motxilla va intentar tapar al seu amic perquè estigues ben protegit del fred, però la humitat de dins del túnel feia que el fred es calés a dins dels ossos i fos gairebé impossible que marxés. No sabia quant de temps havien caminat, però encara no es veia cap indici que el final estigués a prop, durant el molt poc que havien caminat a part d’espantar alguns ratpenats, havien vist caixes del que semblaven restes de municions , semblava doncs que aquella gruta havia servit a l’exèrcit republicà com a magatzem, ara, però, com a preludi de la imminent derrota tot estava abandonat.
L’endemà l’Aurora ja estava a casa dels seus pares amb la maleta de la seva filla i la d’ella, havia vist als diaris que feia pocs dies havia cedit el front del Segre i l’exèrcit revoltat ja anava cap a Tarragona, o fugien ara o seria massa tard. En un primer moment els seus pares no ho veien clar, eren ja molts anys en aquell pis ple de bons moments i records i marxar era assumir una derrota que ara per ara no estaven disposats. Finalment, però, les súpliques, els plors i els arguments de la seva filla van ser suficients perquè es decidissin abandonar el que havia estat el seu niu els darrers 30 anys. L’única condició que van posar és que esperarien a finals de mes quan haguessin pogut vendre el molt o poc que tenien guardat per tal de tenir un bon coixí si anaven mal dades. L’Aurora se li menjaven els nervis per dins, però no va tenir més remei que acceptar.
En Pere delirava, en Joan es veia impotent, havia de prendre una decisió, no podia deixar que el seu amic de l’ànima patís d’aquella manera, per això, amb tot el dolor del cor, va decidir deixar-lo allà i retrocedir per anar a buscar algun medicament o alguna persona que l’ajudés. Quan va tornar a sortir de la mina, estava desorientat, no sabia quin dia era ni quina hora, era de dia això sí, feia un sol que aconseguia calmar el fred de principis de gener, no devia ser gaire tard va pensar, perquè encara es podia veure com la gebrada cobria les herbes del costat del pantà i aquest era una bona pista de gel.
Va baixar corrent cap a Vil·la Joana, tenia coneixement que era una escola pública, aquesta , era massa vulnerable en temps de guerra, i el juliol del 1937 les escoles van ser traslladades a Barcelona ciutat. L’escola de cecs es va instal·lar en unes torres de l’avinguda del Tibidabo, i la de «deficients» al carrer de Lleó XIII, malgrat això encara hi havia un conserge que es dedicava a cuidar la torre, va suplicar que li donés alguna cosa per alleugerar el dolor del seu amic. L’home, que era un vell molt afable, li va donar un brou calent, unes mantes i unes pastilletes que donaven als infants quan aquests tenien molt dolor de panxa, era l’únic que podia oferir-li. Sense temps per perdre, en Joan va iniciar la tornada cap a les entranyes de Collserola.
El mes de gener va ser fred i llarg, a Barcelona no paraven d’arribar notícies que cada cop estaven més a prop les tropes feixistes, a meitat de més ja havien arribat a Tarragona, La família de l’Aurora esperava que en aquest període arribessin notícies del Pere, marxar de casa sense saber si estava viu o mort els trencava el cor. Finalment, però, van decidir fer-ho, era un 24 de gener, s’havia filtrat que en Negrín ja havia abandonat la ciutat, per tot arreu es veien fogueres amb milers de documents cremats per por a les represàlies. No tenien cotxe, no volien saber res d’agafar cap vehicle compartit que després no poguessin abandonar per això, un cop tancada la porta de tota una vida, la del seu pis, van començar a caminar cap a la llibertat.
Durant aquell mes d’espera, L’Aurora i els seus pares al costat de la vella estufa de gas, havien planejat i preparat la ruta a seguir, pujarien fins al peu del funicular i buscarien l’entrada de la mina del Grott, sabien molt bé on estava, no en va, l’avi tenia tot un recull de fotografies a cada de quan va participar en la seva construcció, marxarien per allà per sortir a Vallvidrera i anar cap a Sant Cugat, Rubí i per després arribar a Terrassa i finalment a Matadepera. Van pensar que fugir per la mina del Grott seria un darrer homenatge a l’avi que havia mort feia tres anys.
Aquell mes de gener havia tornat mig boig en Joan, el Pere hi havia moments que semblava que millorava, fins i tot havien provat d’avançar una mica, però era debades, en Pere estava molt dèbil i havien d’aturar-se al cap de cinc minuts. En Joan havia tornat diferents cops a Vil·la Joana, podríem dir que en Manel, el vell conserge i ell ja eren vells camarades, s’havien fet confessions mútues, el jove l’havia dit que havien desertat d’una guerra que només servia per alimentar l’odi i la mort, i el vell amb llàgrimes els ulls va explicar que havia perdut els seus dos fills a l’Aragó i que la seva dona havia mort poc després plena d’una pena que la va fer desistir d’enfrontar-se a una malaltia. Es passaven els dies xerrant i s sentint cada cop més a prop el so de l’artilleria com s’anava apropant irremeiablement cap a Sant Cugat. Els dies es van convertir en monòtons, durant el matí en Joan feia companyia a en Pere i intentava animar-lo tant com podia, a mitja tarda sortia corrents a veure el vell Manel i feien llargades passejades pels voltants de Vil·la Joana, on el vell l’explicava la història d’aquell indret: fou una de les masies més importants de Vallvidrera. Existien documents que la dataven del segle xvi com a mas Ferrer, va ser adquirida al segle xix per la família Miralles, que la reformà completament com a residència amb el nom de Vil·la Joana. Després d’això, en Joan sortia corrents amb una mica de menjar i alguna medicina cap al seu refugi.
Per fi havien arribat a la mina, a la meitat d’unes escales que s’enfilaven cap a Vallvidrera estava mig amagada l’entrada, el primer pas per fugir d’una ciutat derrotada. Ho tenien tot previst, amb unes tenalles i amb les mans ben tremoloses pel fred i els nervis , l’Aurora va trencar l’encadenat que hi havia, després sense temps perquè la por intentés guanyar la partida va encendre una potent llanterna i va encoratjar a la seva filla que no se separava de la mà de la seva mare en cap moment i els seus pares a entrar.
Sense anar gaire de pressa, però amb constància anaven avançant, l’Aurora per fer més entretingut el camí i amb por que la Maria plorés anava explicant la història del trenet elèctric que havia passat per allà no feia tants anys, com la nena alentia el pas, finalment la va agafar en braços per no endarrerir-se. De sobte van sentir unes veus davant seu, no veient res, però les veus cada vegada eren més clares, de cop i volta es va fer el silenci.
Havien vist les llums com s’atansaven, millor dit, havia vist la llum, en Pere havia passat un mal dia i amb prou feines obria els ulls, en Joan va emmudir, serien uns soldats que buscaven desertors?, per si de cas va agafar la pistola del sac (no recordava si tenia munició) i va esperar.
A la família li faltava l’aire, serien uns bandolers?, els hi prendrien tot el que portaven?, els farien mal?, els daus de la sort ja s’havien tirat i ja no hi havia marxa enrere… la llanterna de l’Aurora va il·luminar en un primer moment la cara d’espantat d’en Joan, estava tan brut, no hi quedava gaire d’aquell noi de 17 anys que no feia ni un any havia marxat ple de ganes de menjar-se el món, en un primer moment no es van reconèixer, però quan la mare de l’Aurora va veure la cara espantada d’aquell noi de seguida se li va il·luminar la seva, era en Joan l’amic de l’ànima del seu fill Pere!
Casualitat, atzar, destí, podem utilitzar les paraules que vulguem, però el que es va viure en aquells moments al cor de Collserola va ser impossible de descriure-ho amb paraules, de la sorpresa inicial es va passar a l’alegria en uns moments, una barreja de sentiments i emocions que van aturar-se en el moment que tots van girar el cap en sentir uns gemecs plens de dolor: En Pere, el fill estimat, el germà enyorat delirava, el crit que van fer els pares es va poder sentir de nord a sud, tots es van apropar a on estava, ell amb els ulls plens de llàgrimes somreia, com si semblés feliç, ja feia dies que conversava amb la mort i només li demanava poder acomiadar-se dels seus.
I un cop els havia vist, ara si, la mort va venir a buscar-lo per emprendre un llarg viatge sense retorn.