Els anys cruels de la guerra van anant passant, aquesta es va emportar moltes vides, entre elles la del matrimoni de joiers que van morir encara amb el pes de la mort del seu fill petit i la incertesa de no saber on eren les joies.
Havien passat set anys des de la tràgica nit en què en Josep va perdre la vida i les joies van desaparèixer sense deixar rastre. La Guerra Civil havia deixat una empremta profunda en la vida dels Massó, no només per la mort dels progenitors i del fill petit, sinó també per la devastació econòmica que va seguir. Tot i això, Can Massó, la torre familiar, seguia sent el lloc on els fills anaven a passar alguns caps de setmana o períodes estivals. La casa la seguien cuidant els mateixos masovers, fidels a la família durant tots aquests anys, totes les sospites que havia aixecat el seu fill se les van emportar l’Agustí i la Maria a la tomba.
Un dissabte radiant de primavera del 44, en Joaquim Massó havia aprofitat per escapar-se amb el seu nou cotxe de trinca i provar com funcionava per les corbes de la carretera d’Horta. Feia temps que havia estalviat per comprar-lo, i aquell dia, amb el sol brillant i el cel clar, semblava el moment perfecte. Conduint amb habilitat, sentia el vent a la cara i l’emoció de la velocitat. Les corbes de la carretera semblaven convidar-lo a anar cada vegada més ràpid, a desafiar els límits.
Després de diverses voltes, va decidir parar a un mirador que oferia una vista espectacular de Can Massó i com a decorat de fons la seva estimada Collserola. Allà, respirant l’aire fresc i contemplant el paisatge, va pensar en tot el que havia passat. La mort d’en Josep, la guerra, la lluita per mantenir la família. Però també va pensar en el futur, en la possibilitat de trobar finalment les joies perdudes i fer justícia.
Amb el cor més lleuger i la determinació renovada, Joaquim va tornar al cotxe i va dirigir-se cap a Can Massó. Quan va arribar, la casa estava en calma, amb els masovers ocupats en les seves tasques diàries. En Benardí, el masover, va sortir a rebre’l, però en lloc del seu somriure habitual, tenia una expressió de pànic.
“Joaquim, has de venir ràpidament,” va dir amb la veu tremolosa. “La policia ha trobat un home mort a trets a la Font de la Marquesa” Sense perdre temps, Joaquim va agafar el sender i va baixar ràpidament cap a la Font de la Marquesa. Quan va arribar, l’escena estava plena de policia i curiosos. Va reconèixer el comissari que estava al comandament de la investigació i es va acostar a ell.
“Comissari, soc en Joaquim Massó. En Bernardí m’ha explicat el que ha passat. Sap qui és la víctima?”
El comissari el va mirar amb una barreja de simpatia i preocupació. “Encara no hem confirmat la identitat, però hem trobat algunes pistes interessants.”
Joaquim va sentir que el cor li bategava amb força. “Què més han trobat?” El comissari, però, es va tancar en banda i no va dir res més.
En tornar a la casa, Bernardí es mostrava molt esverat. “Joaquim, tot això és massa estrany. Espero jubilar-me aviat; estic segur que a la meva dona i a mi mai ens faltarà de res.”
Quan en Bernardí va dir amb veu tremolosa que esperava jubilar-se aviat i que estava segur que a ell i a la seva dona mai els faltaria res, en Joaquim va sentir una sensació estranya i incòmoda. Les paraules del masover, pronunciades enmig de l’agitació, van ressonar dins seu amb un pes inquietant. Era una sensació de desconfiança i sospita, com si alguna cosa fos fora de lloc. Les paraules d’en Bernardí tenien un to massa segur, massa definitiu, que contrastava amb la seva expressió esverada i nerviosa. Aquella afirmació de seguretat, en un moment tan caòtic i incert, li semblava fora de lloc, com si amagués alguna cosa.
L’endemà de la troballa del cos a la Font de la Marquesa, la policia encara no havia facilitat detalls sobre l’home assassinat.
Un mes després, un altre tràgic esdeveniment va sacsejar Can Massó. Joaquim va rebre la terrible notícia que el cos de Benardí, el masover fidel de la seva família, havia estat trobat a la seva cambra de dormir, amb set o vuit punyalades al seu cos. La Carme, la seva esposa, també va ser descoberta al fons del pou d’aigua de ferro de la propietat. Els bombers van treure el seu cos i, després de l’autòpsia, es va determinar que tenia les mateixes set o vuit punyalades, però havia mort ofegada
Després d’aquestes tràgiques morts, la policia va informar Joaquim que tenien constància que les joies robades pels milicians mai havien sortit de Collserola. La revelació va arribar quan el fill dels masovers, després d’anys d’amagar-se, es va entregar a la policia, cansat de fugir i de viure amb la por constant de ser descobert.
El fill d’en Bernardí va confessar que havia tingut les joies amagades tot aquest temps que els milicians vam demanar que les amagués i que l’esclat de la guerra havia fet que mai ningú les reclamés. Va explicar que el seu pare i la seva mare havien estat implicats en un pla per vendre les joies, però que les coses havien sortit malament. Com la situació es va complicar amb l’arribada del comprador de joies, que va acabar assassinat, el pànic va apoderar-se de tots.
En Joaquim tenia clar que l’home mort a la Font de la Marquesa era el comprador de joies, però qui l’havia matat? Havien estat els masovers? Però qui els havia matat a ells?
Aquestes preguntes el turmentaven mentre intentava comprendre el que havia passat. Les peces del trencaclosques no encaixaven i cada nova revelació semblava complicar encara més la situació. Les sospites sobre els masovers, en Bernardí i la Carme, havien augmentat després de les seves estranyes paraules i el seu comportament esverat. Però la brutalitat amb què havien estat assassinats feia pensar que algú més estava implicat, algú que no dubtava a utilitzar la violència extrema per protegir els seus interessos.
El descobriment que el fill d’en Bernardí havia tingut les joies amagades tot aquest temps només va afegir més confusió.
Es va adonar que la veritat potser estava enterrada en les profunditats dels secrets i traïcions que havien sorgit durant la guerra i els anys posteriors. La por i la cobdícia havien portat a una sèrie de decisions desesperades que havien acabat en una cadena de morts violentes. Malgrat la seva determinació inicial de descobrir la veritat, en Joaquim es va trobar esgotat emocionalment. La pèrdua de tants éssers estimats, la constant sospita i l’angoixa havien deixat una empremta profunda en ell. Finalment, va decidir que el millor era deixar passar el temps i permetre que aquest fes la seva feina, esborrant els mals records i cicatritzant les ferides.
Va reunir els seus germans i va explicar la seva decisió. Can Massó, amb tota la seva història i els seus records, era un lloc massa dolorós per continuar-hi anant. La torre no es vendria, però quedaria tancada, com un monument silenciós a un passat massa dolorós per continuar portant a sobre.
Després de deixar la torre buida, en Joaquim va tancar la porta per última vegada, sentint una barreja de tristesa i alleujament. Les finestres es van segellar, els mobles es van cobrir amb llençols blancs i el jardí es va deixar créixer salvatge. Can Massó es va convertir en un lloc tancat, només accessible en els records.
La natura va anar recuperant el seu espai, i la torre, ara buida i tancada, va quedar com un testimoni mut del passat. En Joaquim sabia que mai tornaria a trepitjar la seva estimada Collserola, però també sabia que la seva decisió li havia permès trobar la pau que tant necessitava.
EPÍLEG
Aquesta història està basada en una entrevista que es va fer a un dels descendents de Can Massó.
Les joies mai es van trobar, el 2008 va haver un projecte per rehabilitar la finca però l’ajuntament ho va desestimar i es va enderrocar… en l’art de fer-se preguntes està la virtut de trobar respostes…